El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en la seva sentència núm. 3373/2024, de 3 d’octubre, ha resolt estimar parcialment el recurs contenciós-administratiu interposat per l’Associació d’Apartaments Turístics Costa Daurada i Terres de l’Ebre (AAT) contra determinats preceptes de l’ordenança municipal que regula els habitatges d’ús turístic de Roda de Berà. El recurs s’ha interposat en relació amb l’ordenança publicada el juliol de 2022 al DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en què es pretenia regular el sector turístic a través de diverses mesures.
Anul·lació parcial de l’ordenança
La Sala Contenciosa Administrativa del TSJC ha declarat la nul·litat dels següents preceptes amb la següent part dispositiva:
“Anular los preceptos de la Ordenanza siguientes: párrafo segundo del art. 4.1; art. 5 en cuanto a la obligatoriedad de disponer de una póliza de seguro de responsabilidad civil; párrafo segundo del art. 11; art. 12; art. 14; art. 17; inciso “com a mínim 1” del primer apartado del art. 20 de la Ordenanza; art. 21 y primer y último párrafo del art. 32“
- Paràgraf segon de l’article 4.1: Aquest article limitava la possibilitat que els grans tenidors utilitzessin més del 10% dels seus immobles per a ús turístic. El TSJC ha considerat que aquesta mesura excedia les competències municipals i vulnerava el principi de llibertat empresarial.
- Article 5.5: S’ha anul·lat l’obligació d’assegurar la contractació d’una pòlissa de responsabilitat civil obligatòria, ja que no té cobertura legal suficient segons la normativa sectorial autonòmica. El tribunal ha conclòs que aquesta mesura no pot ser imposada per una ordenança municipal, sinó que requereix un desenvolupament legislatiu de rang superior.
- Paràgraf segon de l’article 11: La disposició obligava a facilitar un número de telèfon de contacte per garantir la convivència ciutadana i el descans dels veïns. El tribunal ha considerat que la regulació imposava una càrrega excessiva i una finalitat fiscalitzadora que no s’ajustava a la normativa turística aplicable.
- Article 12 i Article 14: Ambdós articles han estat declarats nuls. L’article 12 exigia una resposta en un termini màxim de 30 minuts davant els requeriments dels serveis policials o d’inspecció, mentre que l’article 14 imposava la comunicació immediata de qualsevol modificació de les dades de contacte. El tribunal ha considerat que aquestes obligacions eren desproporcionades i excedien les facultats normatives de l’ajuntament.
- Article 17: Aquest article, entre diferents aspectes, imposava l’obligació als propietaris o gestors d’entregar un document sobre les conductes no permeses a nivell municipal segons les ordenances de civisme. El TSJ de Catalunya estima les al·legacions que fèiem al respecte, sustentades en que és una delegació de funcions injustificable, impròpia i contrària a tot sentit jurídic. Qui és garant de la convivència municipal, per competències, és el consistori i els seus agents, entre els quals es troba la policia local i cossos auxiliars que corresponguin. El TSJ de Catalunya afirma, doncs, que aquest punt és clarament anulable doncs excedeix del que la normativa jurídica empara al consistori per a regular en una simple ordenança municipal.
- Article 20: En aquest precepte es regulava l’obligatorietat de tenir extintors, “com a mínim un”, en els diferents HUT ubicats en aquesta localitat. El TSJCat diu que la normativa sectorial no estableix aquests mínims, sinó que precisament es tracta de serveis exclosos i que no els hi correspon com a obligació. Puntualitza -qüestió que no era debatuda- que els HUT no tenen aquesta obligació, però les comunitats de propietaris on s’ubiquin sí que la tenen.
- Article 21: Aquest precepte regula la tasca de control i supervisió de l’activitat d’HUT, tot posant el focus en una sèrie de requeriments detallats que no apareixen suportats per normativa superior i, alhora, deixen la porta oberta a nous requeriments sense detallar. El TSJCat considera que cal anular-lo ja que no té base normativa per establir una regulació en la forma que es fa.
- Article 32, primer i últim paràgraf: Ubicat en la part del règim sancionador de l’ordenança, aquests paràgrafs, que s’ocupen de l’abonament de la multa amb una reducció del 20% (és a dir, si paguen en un inici sense que s’activi tot el procediment sancionador, d’un 80% de la multa corresponent) i de la permuta per la qual el pis canviï d’activitat i passi a ser un pis destinat a servei social d’habitatge quan no es pugui abonar aquella.
El TSJ Cat entén que el primer paràgraf ataca directament el sistema establert a la Llei de Turisme, on el règim és més beneficiós (no es limita a sancions lleus, quan a l’ordenança sí; estableix un benefici del 50%, mentre a l’ordenança i no es faculta per establir-ne un de més restrictiu a nivell local, mentre que el segon no té suport ni tan sols de manera parcial en una norma de rang superior.
Implicacions per al sector
Aquesta sentència té implicacions importants per al sector dels apartaments turístics, ja que redefineix els límits de les competències municipals en la regulació del turisme local. A més, posa de manifest la necessitat de respectar la normativa superior quan es tracti de qüestions com la responsabilitat civil o l’ordenança de grans tenidors. Tot i així, l’ajuntament encara pot recórrer la decisió mitjançant un recurs de cassació.
Essent, com s’indicava al principi, una estimació parcial del recurs presentat per l’AAT, la sentència resulta també important de cara a veure les interpretacions que es fan de cadascun dels preceptes que sí que s’estableixen com a vàlids des de la perspectiva del Tribunal. Pot resultar útil de cara a la comprovació de la forma en la que l’Ajuntament de Roda de Berà apliqui la normativa.