La STJUE de 25 de gener d’aquest 2024 estableix (i reafirma) pautes d’interpretació
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat nova sentència (consultable, amb accés obert, en aquest enllaç) on resol una sèrie de qüestions plantejades en diferents expedients. La base fàctica dels casos que es presenten davant del TJUE són les que podem trobar en multitud de casos: préstecs hipotecaris subscrits en diferents anys i en contextos diferents, on el banc imposava una minuta redactada de manera estandarditzada amb una sèrie de clàusules que, complint els requisits legalment establerts, han estat considerades abusives des de fa anys.
I destaquem especialment una qüestió: aquesta sentència resol casos acumulats, de manera que en aquesta causa tenim les grans entitats espanyoles (Santander, BBVA, Caixabank i Banc Sabadell) com a parts afectades.
En dur tants anys tota la planta judicial estatal saturada amb casos per clàusules abusives, circumstància que va provocar durant diversos anys l’atribució de competències exclusives a certs jutjats, com el cas de Primera Instància 8 a Tarragona per a tota la província i, irònicament, això va provocar més col·lapse en aquests assumptes, es innegable que es va establir una marcada estandardització de criteris que, en alguns casos, trencaven amb l’artesania que hauria de tenir un procediment judicial.
D’entre els diferents aspectes que es podrien analitzar, el termini per a parlar de prescripcions era una de les més recurrents (i ho continua sent) per part de totes les entitats. I és que, com parlem de productes que vinculen a les parts (banc i clients) durant tants anys, les entitats acostumen a dir que les accions es troben prescrites perquè els contractes es van signar fa anys.
Si traslladem la problemàtica al cas de les despeses, l’escenari estandarditzat i al qual molta literatura i premsa hi posava el focus era la pretesa data de prescripció (aquest mes de gener del 2024). Aquesta data es trobava condicionada per la data de promulgació de la Sentència del Tribunal Suprem que tancava les diferents discussions doctrinals i fixava el criteri actualment dominant, a més que tenia en compte la data en la que es va fer pública la mateixa. Si a això li sumem el termini de prescripció del Codi Civil estatal, que no és el mateix que el que estableix el Codi Civil de Catalunya (5 anys el primer, 10 el segon, ambdues per les accions sense terminis específics), essent aquest d’aplicació preferent al principat llevat de casos amb normativa especial. Deixant de banda els diferents problemes amb aquesta data de suposada prescripció (com, per exemple, que no s’estaven comptant els quasi tres mesos de suspensió dels terminis de prescripció que es va establir durant el confinament per la COVID l’any 2020), la sentència del TJUE ve a fer un avís als tribunals sobre l’aplicació estandarditzada dels terminis i deixa veure per què el focus mediàtic no estava ben encarat.
Com fa aquest avís? El TJUE conclou el següent:
” [El TJUE] se opone a una interpretación jurisprudencial del Derecho nacional según la cual, para determinar el inicio del cómputo del plazo de prescripción de la acción que puede ejercitar el consumidor para obtener la restitución de las cantidades pagadas indebidamente con arreglo a una cláusula contractual abusiva, puede considerarse que la existencia de una jurisprudencia nacional consolidada sobre la nulidad de cláusulas similares constituye una prueba de que se cumple el requisito relativo al conocimiento, por el consumidor de que se trate, del carácter abusivo de esa cláusula y de las consecuencias jurídicas que se derivan de ella.”
El que fa el TJUE és remarcar que cal veure les característiques del cas i que els Tribunals espanyols, començant pel Tribunal Suprem, no poden agafar la publicació de sentències com a única dada per a considerar que un consumidor mig ja coneix el seu contingut, l’ha valorat, i se li pot aplicar amb els efectes jurídics propis de la prescripció.
Aquesta posició es fonamenta amb la següent idea, expressada als paràgrafs que reproduïm de la mateixa sentència:
“58 En segundo lugar, por lo que se refiere a la información de que dispone el profesional, este sigue teniendo una posición preponderante después de la celebración del contrato. Así, cuando existe una jurisprudencia nacional consolidada en la que se ha reconocido el carácter abusivo de determinadas cláusulas tipo, cabe esperar que las entidades bancarias la conozcan y actúen en consecuencia (véase, en este sentido, la sentencia de 13 de julio de 2023, CAJASUR Banco, C‑35/22, EU:C:2023:569, apartado 32).
59 En cambio, no cabe presumir que la información de que dispone el consumidor, menor que la del profesional, incluya el conocimiento de la jurisprudencia nacional en materia de derechos de los consumidores, por más que dicha jurisprudencia esté consolidada.
60 A este respecto, conviene recordar que del tenor del artículo 2, letra b), de la Directiva 93/13 se desprende que la protección otorgada por esta Directiva depende del propósito con el que la persona física actúa, a saber, un propósito ajeno a su actividad profesional. Pues bien, aunque pueda exigirse a los profesionales que se mantengan informados de los aspectos jurídicos relativos a las cláusulas que incluyen unilateralmente en los contratos que celebran con los consumidores en el ejercicio de una actividad comercial ordinaria, en particular por lo que se refiere a la jurisprudencia nacional relativa a tales cláusulas, no cabe esperar una actitud similar de estos últimos, habida cuenta del carácter ocasional, o incluso excepcional, de la celebración de un contrato que contenga una cláusula de este tipo.”
La posició expressada pel TJUE té tot el sentit dins del sistema jurídic de la UE: exigim més als professionals perquè actuen tècnicament amb cada sector empresarial, però els consumidors i usuaris és molt probable (i, més encara, al sector bancari) que hi entrem o be ocasionalment o molt poques vegades. En molts casos, la gent ordinària només s’hipoteca una vegada a la vida i és per això que no poden es pot exigir que coneguin tots els aspectes tècnics del sector en aquella matèria.
Pel que fa a la segona de les qüestions, és a dir, el termini en anys com a tal (5 anys pel CC, 10 anys pel CCCat, com hem dit), el TJUE es centra en el moment d’inici que tracta en el que ja hem reproduït juntament amb el coneixement material de l’abusivitat (en aquest cas, de la imputació de despeses al consumidor). Ho diu en aquests termes:
“51 De ello se sigue que un plazo de prescripción como el plazo de prescripción de la acción restitutoria de los gastos hipotecarios en cuestión en los litigios principales no es conforme con el principio de efectividad, toda vez que las normas por las que se rige no tienen en cuenta estos dos últimos factores.
52 En lo tocante a si el conocimiento por el consumidor del carácter abusivo de una cláusula contractual y de los derechos que le confiere la Directiva 93/13 debe adquirirse antes de que empiece a correr el plazo de prescripción de la acción restitutoria o antes de que expire dicho plazo, procede señalar que el requisito, mencionado en el apartado 48 de la presente sentencia, según el cual un plazo de prescripción únicamente puede ser compatible con el principio de efectividad si el consumidor pudo conocer esos derechos antes de que dicho plazo empezase a correr o de que expirase, fue establecido por la jurisprudencia del Tribunal de Justicia a efectos del examen, caso por caso, de la compatibilidad de un plazo de prescripción dado, aplicado con arreglo al Derecho nacional en cuestión, con el principio de efectividad.”
[…]
54 De esta manera, es posible que una norma nacional según la cual un plazo de prescripción no empezará a correr antes de que un consumidor conozca el carácter abusivo de una cláusula contractual y los derechos que le confiere la Directiva 93/13, que a priori parece conforme con el principio de efectividad, vulnere, no obstante, este principio si la duración de dicho plazo no es materialmente suficiente para permitir al consumidor preparar e interponer un recurso efectivo con el fin de invocar los derechos que le confiere la citada Directiva.”
Què expressa el TJUE, resumint, amb aquesta reflexió?
- Que el termini ha de ser suficient, però no fixa una duració concreta perquè el que és rellevant és que a) pugui conèixer i preparar les actuacions contra l’abusivitat de la clàusula abans que comenci a córrer el termini, o 2) que s’hagi iniciat però hi hagi temps suficient per a preparar les actuacions judicials.
- Fuig, en conseqüència, de la interpretació formalista i diu que no és correcta aquell termini que simplement comença pel pagament de les de la darrera de les despeses (quan es formalitza el préstec hipotecari) amb les que carrega la part prestatària.
Les conseqüències d’aquest nou pronunciament encara s’han de veure, però és cert que suposa una reiteració (doncs, en el fons no està innovant respecte jurisprudència seva) que posa el focus en l’excessiu caràcter de patrons que s’ha pogut veure en múltiples instàncies, concretament, quan es tracta de consumidors i usuaris dins del sector bancari. Caldrà veure com responen els Tribunal.
Alhora, i difuminant-se l’aspecte de les dates tancades, Mendia Advocats resta a la disposició de totes aquelles persones que tinguin dubtes sobre els productes bancaris que puguin haver subscrit, des de préstecs i operacions més habituals, com també la contractació de productes bancaris complexos i d’inversió.