Sentència recent del Jutjat Contenciós-Administratiu núm. 2 de Tarragona que dona la raó a un agent de la policia local per a percebre indemnització per un cas penal on el condemnat va morir sense pagar
ANTECEDENTS → Al citat jutjat va presentar-se la següent relació de fets en demanda: un agent de policia havia resultat afavorit en una sentència penal per un delicte d’atemptat i lesions en relació concursal, i havia de rebre una indemnització superior als 6.000€. El jutjat penal obre l’execució i, durant aproximadament els tres anys següents (sentència condemnant i establint la indemnització de novembre del 2017), la representació de l’agent reitera una petició habitual en aquests casos: que es faci la recerca patrimonial corresponent i, en cas de no haver béns o drets embargables, es declari la insolvència del reu.
Així, fins l’any 2020 es van realitzant aquests recordatoris i peticions, però amb la pandèmia arriba una informació important: per la localitat havia començat a córrer la veu que el condemnat havia mort, sense família, i no s’havia declarat la insolvència en cap moment.
El jutjat penal, dins del procediment d’executòria, acaba notificant a més una circumstància a tenir present: hi havia un arxiu definitiu des del mes d’octubre del 2019 i a aquest es remetia un any després, ja que aquesta resolució es va conèixer de manera indirecta l’1 d’octubre del 2020.
La situació es planteja, doncs, directament en la reclamació prèvia a l’Ajuntament: en el mes de desembre del 2020 es presenta una reclamació on s’expressen diferents punts, a saber, que 1) un agent de la policia local havia estat agredit durant el servei sense cap mala conducta o negligència per part seva; 2) que el condemnat no havia satisfet la indemnització i que 3) aquesta seria impossible recobrar-la per via penal ja que el condemnat havia mort i no constava cap familiar.
El fonament de la petició era el principi d’indemnitat reconegut, de manera general, als articles 14.d i 28 EBEP, ja que no existeix una normativa expressa per a policies locals ni en àmbit estatal ni en àmbit català (pel cas que ens ocupa). Com acostuma a passar en aquests casos, es va produir silenci administratiu negatiu i l’Ajuntament no va realitzar cap tramitació efectiva (i això es va constatar quan, ja al jutjat, amb l’aportació de l’expedient administratiu ex art. 78.3.II LJCA, no hi havia cap actuació realitzada), veient-nos obligats a anar a via judicial.
La demanda parteix de pronunciaments clàssics en la nostra jurisprudència: STS, Sala Tercera, nº 956/2020, de 8 de juliol (els policies tenen assegurat el principi d’indemnitat); STS, Sala Tercera, nº 1003/2020, de 15 de juliol (els agents que han estat actuant en via penal i tenen reconeguda una indemnització tenen dret a emparar-se en el principi d’indemnitat); o la STSJ de Catalunya, Sala C-A, nº 3/2018, de 28 de juny.
És igual, doncs, que hi hagi un desenvolupament reglamentari o no per cada branca de la funció pública o, en aquest cas, per cada tipus de cos policial: el principi d’indemnitat és per a tots els treballadors públics.
La posició de base de la magistrada, i que acabarà desenvolupant en la sentència, és la següent:
“Resulta así que ni la norma que sirve de cobertura, ni el principio de indemnidad
en que se basa el deber de la Administración de indemnizar, exigen
expresamente la declaración e insolvencia el condenado. Por el contrario, el
principio de indemnidad prescribe que el desempeño de sus funciones no puede
derivar para el empleado público, en este caso policía local, ningún perjuicio
patrimonial.”
Seguint els tràmits del procediment verbal, a la vista es va donar un únic argument per part del consistori per a desestimar la demanda: que no hi havia hagut una declaració formal d’insolvència amb caràcter previ a la reclamació a l’Ajuntament, ni la via administrativa ni la via judicial. I que, en tot cas, s’hauria d’haver acudit a una recerca de familiars, veure si hi havia cap potencial hereu, etc.
Davant d’aquest argument, la magistrada-jutge diu el següent:
“En este caso, si bien no consta la declaración de insolvencia del condenado, si
consta el fallecimiento del condenado y el archivo de la ejecución, y si bien es
cierto que puede existir responsabilidad de los herederos en el abono de la
indemnización, si los hubiera, también lo es que en caso de insolvencia del
condenado, puede mejorar posteriormente su fortuna. Lo que no puede obviarse
en el presente supuesto es que al hoy recurrente le unía una relación de
servicios con la Administración demandada, y en el desempeño de la misma se
causó unas lesiones que no tiene el deber jurídico de soportar. No se trata, por
consiguiente, de una suerte de responsabilidad subsidiaria del Estado que no ha
participado en el procedimiento penal correspondiente. De lo que se trata, por el
contrario, es de que el mismo garantice, de acuerdo con los preceptos que
resultan de aplicación, todo tipo de daño material y personal que sufran los
policías en acto o con ocasión del servicio, cuando no exista dolo, negligencia o
impericia del funcionario. Y dicha garantía sólo se puede cumplir si se respeta el
principio de indemnidad antes aludido, lo que implica que en el presente caso el
Ayuntamiento asuma el pago del importe de la indemnización que se estableció
a favor de su funcionario por un hecho cometido por un tercero. El reclamante no
debe soportar las consecuencias de su lícita y correcta actuación, según lo
justifica el principio de indemnidad antes invocado, y esta indemnidad debe ser
garantizada y cubierta por la Administración demandada, sin perjuicio de su
derecho a la subrogación frente a los posibles herederos en este caso, o en los
casos de declaraciones de insolvencia del condenado, frente al condenado que
mejora su fortuna.”
El matís que introdueix aquesta sentència és important, ja que és cert que la pràctica habitual que es realitza de forma majoritària és 1) intentar esgotar les vies per a reclamar a la persona condemnada i, en cas negatiu, 2) anar a l’Administració competent després de la declaració d’insolvència. Tanmateix, la magistrada en aquest cas opta per un prisma més garantista per al funcionari: que l’Administració pagui i, si de cas, que aquesta es subrogui en una posició de creditora i pugui reclamar a qui correspongui.
Amb aquestes premisses, i tot i assumir que la policia local no té normativa pròpia que desenvolupi aquest principi (com succeeix amb altres cossos, com els MMEE o la Policia Nacional), és un criteri àmpliament acceptat que s’aplica igualment a aqueixos en tant que servidors públics. Aquesta sentència, doncs, exemplifica un nou complement per assegurar la indemnitat del funcionariat, independentment del cos i, recordem també, extensible a tots els cossos de treballadors públics.