L’AP de Tarragona estima una demanda de nul·litat per l’adquisició de BONS FERGO AISA
Tot i el temps transcorregut des de l’inici de la pandèmia i el confinament que es va produir a partir de mitjans de març del 2020, encara subsisteixen causes que venen relacionades amb l’efecte de la suspensió de la prescripció i caducitat que es va establir amb el RD 463/2020, de 14 de març. Aquesta normativa, coneguda com el decret de l’Estat d’Alarma, contenia la següent regulació:
«Disposición adicional cuarta. Suspensión de plazos de prescripción y caducidad.
Los plazos de prescripción y caducidad de cualesquiera acciones y derechos quedarán suspendidos durante el plazo de vigencia del estado de alarma y, en su caso, de las prórrogas que se adoptaren.»
L’Audiència Provincial de Tarragona ja havia tingut ocasió d’aplicar la seva interpretació del precepte amb la seva SAP, Secc. 3ª, nº 113/2024, de 29 de febrer (Ponent Il·lm. Sr. Luis Rivera Artieda), on es deia:
«También debe tenerse en cuenta que se generó la suspensión del plazo de prescripción durante 82 días,
reanudándose de nuevo el plazo el 4 de junio de 2020. La Disposición Adicional 4º del RD 463/2020, de 14 de marzo, destinada a regular la » suspensión de plazos de prescripción y caducidad», acordó que: » Los plazos de prescripción y caducidad de cualesquiera acciones y derechos quedarán suspendidos durante el plazo de vigencia del estado de alarma y, en su caso, de las prórrogas que se adoptaren». Y el art. 10 del posterior RD 537/2020, de 22 de mayo , que reguló los » Plazos de prescripción y caducidad de derechos y acciones suspendidos en virtud del real decreto 463/2020, de 14 de marzo», dispuso que: » Con efectos desde el 4 de junio de 2020, se alzará la suspensión de los plazos de prescripción y caducidad de derechos y acciones». Con ello, ha de entenderse que el plazo de prescripción se suspendió desde la vigencia del RD 463/2020, de 14 de marzo, esto es, desde el día de su publicación, el de su fecha, hasta el día 4 de junio de 2020, día en que volvió a correr el tiempo restante.Esta suspensión de los plazos de prescripción no determinó que volvieran a computar de nuevo una vez alzada la suspensión, esto es, no cabe entender que desde el 4 de junio de 2020 debiera computarse nuevamente el plazo de prescripción que no se discute aplicable en esta alzada de 10 años, sino que deben restarse, de los días que median entre el vencimiento de cada factura y la interposición de la primera demanda monitoria, el 29 de septiembre de 2020, los días de suspensión del plazo legal de prescripción por efecto de las normas reguladoras la pandemia la COVID 19, para constatar si había transcurrido el término de prescripción.»
En el cas que presentem, ens trobem amb un supòsit de compraventa de bons FERGO AISA. Per ubicar aquests productes, destacar que Fergo Aisa i Bankpyme, dues empreses sota el control d’Agrupación Mutua, van protagonitzar una operació polèmica arran dels problemes financers de la constructora. Per salvar Fergo Aisa, que el 2006 estava gairebé en fallida, es van utilitzar els estalvis dels clients de Bankpyme, oferint bons de la constructora com si fossin un producte segur i garantit a clients que no eren el perfil adequat per aquest tipus de contractació. En realitat, es tractava d’una inversió de gran risc, però als clients se’ls va presentar com un dipòsit amb retorn garantit al cap de cinc anys en una operativa similar als bons subordinats d’altres entitats que han estat objecte d’anàlisi i reclamació durant anys.
Com en aquelles tantes situacions similars, quan els bons van vèncer el 2011 els inversors no van recuperar els seus diners. Molts creien que estaven protegits pel Fons de Garantia de Dipòsits i per Bankpyme, però aquella mateixa entitat va desaparèixer aquell any, absorbida per La Caixa, avui Caixabank. És per això que el procediment es va seguir contra CAIXABANK, qui ha estat declarada responsable tant en primera instància com en segona.
Dins d’aquest supòsit, el cas que ens resol la sentència actual no oferia debat sobre la nul·litat d’aquest producte, doncs no es va impugnar en apel·lació la condemna en primera instància. Els diferents recursos a l’Audiència Provincial versaven sobre el còmput de dies i el quantum indemnitzatori que corresponia recuperar als clients de MENDIA ADVOCATS.
És per això que resulta important la interpretació de l’Audiència Provincial, que resol en la SAP de Tarragona, Secc. 3ª, nº 599/2024, de 17 d’octubre, que sobre la base de la jurisprudència abans reproduïda:
«Aplicant aquesta doctrina al present supòsit, s’ha de partir de que no ha estat impugnat el dies a quo fixat a la resolució d’instància (el 21-juliol-2011) per a la primera adquisició de bons, ni el termini decennal de prescripció, ni el burofax de 29-juliol-2021 remès pels demandants reclamant l’import dels bons a l’entitat demandada; per tant, és evident que havent estat suspès el termini 82 dies per la pandèmia COVID-º19, el burofax de 29-juliol-2021 va interrompre la prescripció també respecte de la primera adquisició el 21-juliol-2011, raó per la qual s’ha d’estimar el recurs dels Srs. XXXX i XXXXX, revocant-se la sentència d’instància en el pronunciament relatiu a la prescripció de l’acció respecte a la compra dels bons el 21-07-2006 per import de 30.000 euros»
L’argument que es dóna és essencial per acabar estimant la demanda, doncs a primera instància l’únic motiu per descartar aquesta operació (els clients van fer diverses adquisicions d’aquests bons FERGO AISA en diferents ocasions i només aquesta havia quedat no emparada per la primera sentència) fou la suposada prescripció que no aplicava correctament el termini de suspensió per la COVID, doncs simplement agafava la regla de càlcul de dates (del 21 de juliol del 2011 al 29 de juliol del 2021 -data de compra i de burofax, respectivament) van 10 anys i 8 dies, superior al termini decennal de prescripció).
Queda palès, doncs, la rellevància que tenen en certs casos el coneixement i mescla de certes institucions que mesclen dret substantiu i processal, doncs cal ponderar què al·legar i impugnar en cada instància. En aquest cas, suposa una victòria de 30.000€ més interessos pels clients i que ha d’abonar CAIXABANK, amb els detalls precisats en la resolució per cobraments previs.