1. Es poden continuar reclamant aquestes clàusules abusives?
La resposta general, que dependrà en tot cas dels elements de cada context concret, és que sí. En matèria de clàusules abusives no es pot ignorar la jurisprudència del TJUE que estableix les pautes de la prescripció en matèria de consumidors que recorda la STJUE de 25 d’abril de 2024 (C-561/21). En aquesta sentència, el Tribunal europeu reitera que:
«La Directiva 93/13 no se opone a que la prescripción de la acción de reclamación de gastos hipotecarios comience el día en que adquirió firmeza la sentencia que declaró el carácter abusivo de la cláusula de gastos, por ser el momento en que el consumidor tiene un conocimiento cierto de la irregularidad de la cláusula; y sin que esto atente al principio de seguridad jurídica, pues es el propio profesional el que, prevaliéndose de su posición de superioridad, ha generado una situación que la Directiva 93/13 prohíbe y pretende evitar.«
Aquesta posició es basa en l’existència coetània de dues accions lligades: per una banda, la que demana la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva (imprescriptible) i, de l’altra, la reclamació de retorn dels diners abonats a causa d’aquesta clàusula abusiva (que sí prescriu).
Cal afegir a aquest aspecte que el Tribunal Suprem ha defensat sobre la legislació que cal veure pel tema de la prescripció. En Ple, ha dit que el còmput es regeix pel CC estatal i no pel dret autonòmic com el CCCat. Es pot veure aquest criteri a la interlocutòria de 26 de novembre de 2020 ( Roj: ATS 11007/2020), i ho ha reiterat amb la passada STS de 857/2024, de 14 de juny.
Sobre aquestes bases podem veure perfectament que ens trobem encara, en la majoria de casos, en espais de possible reclamació.
2. Com es posiciona la AP de Tarragona sobre les clàusules abusives?
El cas que presentem amb aquest article ve resolt per la recent SAP, Secc. 3ª, nº 687/24, de 7-11. En aquesta resolució s’havia fet una estimació substancial de nul·litat de certes clàusules d’un préstec hipotecari. D’entre elles, destaquen per importància la clàusula terra del 2,99%, la clàusula de despeses i els interessos moratoris en un 5%.
Sobre aquesta base, l’AP de Tarragona analitza l’abusivitat d’aquestes clàusules en un préstec signat a principis del 2006. Essent una impugnació amb una forta jurisprudència reiterada, la contundència i remissió del tribunal a pronunciaments antics és constant:
- Així, pel que fa a les comissions, recorda que perquè es puguin cobrar comissions calen dos elements. El primer d’ells és que hi hagi un servei real prestat al client. Seguidament, que les despeses d’aquest servei s’hagin constatat en l’entitat que la imposa. I, com podem suposar, acreditar aquest extrem és càrrega de l’entitat bancària (SAP de Tarragona, Secc. 3ª, de 23-5, ROJ:SAP T 839/2024). En conseqüència, doncs, no valen les comissions automàtiques amb imports fixes que no apareguin justificades amb aquests dos elements.
- En quant a la clàusula terra, es remet al pronunciament de la STS, Civil, nº 659/2024, de 13 de maig. En aquesta sentència, el TS recorda que no es valoren les redaccions aïllades, sinó la transparència material dins d’un contracte amb diferents elements i que es veu en conjunt. Així, en aquest cas, l’AP diu que la clàusula està en un apartat titulat «Variación del tipo de interés anual», però la figura no permet la variació sinó que la limita. I no destaca la seva inclusió, ni indica els efectes de manera clara, ni ofereix una simulació d’efectes. Essent que el que s’havia ofert era un interès variable i aquí es trenca amb una idea cabdal, no es pot considerar que superi el control de transparència i procedeix la seva nul·litat.
- Pel que fa a la devolució d’imports, es reitera la doctrina de la Secció amb la seva SAP de Tarragona d’11 de juliol de 2024, on es diu que el banc retornarà els imports cobrats per comissions amb els interessos legals i sumant els del art. 576 LEC.
3. I les costes?
Arribats a aquest punt podem veure com es tracta de procediments on el banc força arribar als jutjtats per desgastar la posició del petit usuari. Sobre aquesta base, la AP recorda que la reiterada SAP de Tarragona, Secc. 3ª, d’11-7 (ROJ: SAP T 1161/2024), que alhora cita al Tribunal Suprem.
Així, estimada l’acció de nul·litat per abusivitat de les clàusules encara que no s’estimi la totalitat de les impugnacions com es diu en la demanda, o bé la totalitat de les pretensions restitutòries, procedeix la imposició de costes de primera instància al banc demandat.
Es tracta d’una posició que deriva de la interpretació del Tribunal Suprem (STS, Civil, de 28 de maig del 2024), que afirma que deriva del principi de no vinculació del consumidor a les clàusules abusives així com del d’efectivitat del Dret de la UE i l’aplicació de la directiva 93/13/CEE.